EVA HIBERNIA

domingo, 1 de enero de 2023

VERDA RÀBIA

VERDA RÀBIA

Eva Hibernia

DRAMATIS PERSONAE

Bernarda

María Josefa

Angustias

Magdalena

Amelia

Martirio

Adela

La Poncia

Sinopsi:

Molts anys després del final de l'obra de Federico García Lorca La casa de Bernarda Alba, Bernarda continua dominant amb mà ferma les seves filles. Elles romanen tancades i silenciades al voltant del cofre amb les restes d'Adela, la germana morta, a la qual han de vigilar i cuidar. La seva necessitat constant de desobediència les porta a cometre petites rebel·lies i jocs perversos en el seu intent de trobar una força equiparable a la de la seva mare per tal d’esfondrar-la. Cadascuna per separat i en conjunt, paguen les conseqüències d'haver acatat el silenci, el confinament, el control dels instints, l'ordre patriarcal. No obstant això, dues dones semblen estar interiorment a resguard de la dominació de la gran aranya materna, alimentant l'esperit de resistència a Bernarda en les germanes: Maria Josefa, l'àvia, que viu confinada entre les galeries, i l'esperit d'Adela, que continua bategant entre els murs. No serà tota l'obra, el somni de l’Adela morta? Després del franquisme, de la transició, de la democràcia, de la globalització, en el present, en l'esfondrament de l'ordre, del mercat, dels valors de la cultura occidental, en el desastre ecològic, davant de l'abisme, contra tota ingenuïtat, contra la insuficient veritat oficial, aquesta obra posa l'inconscient potes enlaire per a alliberar, per a pensar, sentir i, en definitiva, per a trencar l'encanteri.

Sempre he tingut la convicció que el millor art era polític i revolucionari. Això no significa que l'art hagi de proposar defensar un programa o una política concrets; significa que les preguntes que fa que et plantegis són incursions en formes d'anarquia, formes de canvi, que identifiquen errors, fallades i febleses del sistema.

Toni Morrison.

Gràcies a Federico i a Goya per alimentar la meva mirada.

Dedico aquesta obra al meu bon amic i company de lletres, escenaris i somnis, Albert Tola.

AMELIA: Què amagues a la mà?

MAGDALENA: Res.

AMELIA: Mentidera. Ensenya-m'ho.

MAGDALENA: (evasiva) He pujat al cirerer.

AMELIA: El cirerer és mort.

MAGDALENA: No. És vell. Com nosaltres.

AMELIA: Jo estic morta. I tu. I totes.

MAGDALENA: L’Adela, l’Adela és la morta. Et confons amb la més bonica.

AMELIA: L’Adela només està una mica més morta que la resta. Per què encara sent la més morta continua sent la més bonica? Tu ho entens?

MAGDALENA: Sempre et confons amb ella. Et vas posar el seu vestit verd.

AMELIA: Verd ràbia.

MAGDALENA: I no omplies el pit.

AMELIA: Me’l vaig posar cada nit, d'amagat, davant de la lluna i menjava ametlletes i molla de pa perquè això fa créixer els pits i li deia a la lluna, Senyora, feu-me créixer també les meves llunes com les tenia ella. Però la lluna no em va fer cas. Tu ho entens? A ella li feia cas.

MAGDALENA: Li fa cas. Fins i tot morta. És la seva filla. Nosaltres només som les filles de la Bernarda.

AMELIA: Li diré que has pujat al cirerer i t’esllomarà a bastonades. Una dona no s'enfila als arbres, per si se li veuen les cames, truja, per si frega el seu sexe amb líquens i li dona plaer, truja, per si se sent esquirol o ocell i li agafa per tenir pensaments tan àgils que el seu cos es faci fort i lleuger al mateix temps, truja, no veus que podries sortir volant, truja? I ella llavors, què tindria?, dues filles mortes.

MAGDALENA: Totes estem mortes. (En veu deliberadament baixa.) Ella ha acabat amb nosaltres perquè està en el seu dret, és la nostra mare.

AMELIA: Shhhh, calla! Saps que no has de pronunciar aquesta paraula si no vols...

MAGDALENA: (La interromp.) Bah! Ara està de cacera.

AMELIA: Ja coneixes la seva oïda. (Pausa breu. Urgent.) Què vas trobar al cirerer? Està sec. Sec, sec, sec. Com el teu ventre, com els meus ulls, com el ventre i els ulls de totes. Està embullat de branques mortes. Està per a cremar. Què podia haver allà? Obre la mà.

MAGDALENA: La meva mà és molt petita. Deixa'm.

AMELIA: Em fas por amb aquesta mà tancada. La Bernarda ens va prohibir tenir secrets.

MAGDALENA: No és un secret si no diem que és un secret.

AMELIA: Però jo parlaré.

MAGDALENA: Per què?

AMELIA: Perquè és el meu deure protegir-te. Protegir-nos.

MAGDALENA: Mai ningú podrà protegir-nos. No veus que som nosaltres, nosaltres, el monstre? Les nenes ploren si es pronuncia el nostre nom a les seves cambres i miren sota el llit perquè no les ataquem mentre dormen. Porten escapularis a les gorges perquè no els mosseguem al coll quan tornen de matinada de les discoteques. Fins i tot els homes ens tenen por.

AMELIA: Els homes?, tu creus que encara existiran?

MAGDALENA: No ho sé. I si li preguntem a l’Adela?

AMELIA: La mare no ens deixarà.

Immediatament AMELIA es tapa la boca. Se sent l'udol d'una hiena.

Ho sento. ¡Resulta tan difícil escapar d'aquesta paraula al bell mig de la llengua!

MAGDALENA: Ara ja sap que estem parlant. Silenci. Silenci.

II.

BERNARDA: Silenci.

TOTES: Sí, mare.

BERNARDA: Què fèieu?

MARTIRIO: El de sempre: l’una llaurava, l'altra cosia...

ANGUSTIAS: I a la més petita son li venia...

A ANGUSTIAS se li escapa una rialleta i les altres la recolzen per sota. Les cortines que cobreixen el llit de l’Adela es belluguen.

BERNARDA: Heu estat jugant amb l’Adela?

TOTES: No, mare.

BERNARDA: Tu, la riallera, tanta gràcia et fa que la teva germana dormi?

ANGUSTIAS: M'agrada que la meva germana descansi, mare.

BERNARDA: Això està bé.

ANGUSTIAS: Em fa venir alegria.

BERNARDA: Això és massa. L'alegria en aquest cas és morbosa. Per què ets tan desproporcionada, Angustias?

MARTIRIO: Al cap i a la fi mentre la nostra germaneta dorm ja no és una competència per a nosaltres, mare, entengui-ho, per això, l’Angustias està contenta.

BERNARDA: Una germana és una germana. Una germana mai ha de ser competència. Deixeu a l’Adela dormir en pau. No veieu que si penseu molt en ella la despertareu? Sempre fent enrenou, sou tan poc curoses...! Amb les cassoles, amb l'aspirador, amb aquestes rialles de hiena. La vostra germana és la més petita i l'heu de protegir.

AMELIA: Cent anys fa que dorm.

BERNARDA: Potser en necessita uns altres cent. Hi ha cansaments molt grans. Es va esforçar tant per créixer que es va cansar molt. És petita. S’ha de caminar de puntetes i parlar en murmuris. No podeu treure-la del seu petit cofre com si fos una de les vostres nines i posar-li vestidets.

MAGDALENA: La Martirio li ha fet un home.

MARTIRIO: Mentidera!

BERNARDA: Què dius, tu?

MAGDALENA: Sí, li ha cosit un home amb draps i plàstics i pròtesis de la farmàcia.

BERNARDA: Martirio, és veritat, això?

MARTIRIO: L’Adela dorm, però la Magdalena somia, delira, s’estimava molt la seva germaneta; per això somia els somnis de l’Adela i s'inventa coses, té visions. Mare, que vingui el metge i ens doni una pastilla a totes.

MAGDALENA: Mentre vostè estava caçant, la Martirio ha ficat el ninot dins del cofret, com a marit de l’Adela.

MARTIRIO: Pobre Magdalena...

BERNARDA: Jo no surto de cacera, jo m'absento. (Pausa.) Magdalena, de debò tens febre?

MAGDALENA: No, mare. Tot el que he dit és veritat. El ninot aquest té els ulls verds, vius.

AMELIA: Moreno de verde luna.

BERNARDA: Calleu!

ANGUSTIAS: Els hi va robar a un llop, mare. La Magdalena té raó.

BERNARDA: Què dius tu?

MARTIRIO: Estem malaltes, mare. Cridi al doctor, una pastilla rodoneta, rodoneta. Deixi'ns dormir com dorm l’Adela, un any, un any només.

ANGUSTIAS: Se’n recorda del llop que va portar fa uns dies? La Martirio va regirar entre les despulles i li va robar les urpes, els ullals i els ulls.

BERNARDA: Us vaig portar un xai, vau menjar com tots els cristians al seu plat de diumenge: xai.

MARTIRIO: No veu que és una cançoneta, mare?

La Martirio, amb dits i ungles,

va regirar entre les despulles

i li va robar els ullals,

els ulls i les peülles.

Una romança de malson...

ANGUSTIAS: La Martirio porta temps robant vísceres i posant-les-hi als ninots perquè visquin. S'avorreix amb nosaltres, és normal. Es tracta d’un joc innocent.

AMELIA: En una altra època hauria sigut científica.

MAGDALENA: En una altra galàxia hauria sigut Déu.

ANGUSTIAS: És normal que vulgui crear una cosa nova.

MAGDALENA: No és això, és que vol continuar jugant a que en Pepe ve a allitar-se amb la nostra germaneta.

TOTES: Calla!

Silenci.

BERNARDA: Us he parlat del cementiri?

TOTES: Sí, mare.

BERNARDA: He de tenir peus per vosaltres i sortir a fitar. Avui fa quaranta graus.

TOTES: L'infern, mare.

BERNARDA: L'infern i ni una sola ombra en el camí.

TOTES: Van talar les figueres, mare.

BERNARDA: Tots els arbres s'han anat assecant, primer les pluges, eren poques i eren àcides.

AMELIA: L'aigua cremava, una cosa mai vista.

MAGDALENA: La setena plaga del faraó.

ANGUSTIAS: I això que la central nuclear no era a prop del nostre poble.

BERNARDA: Segon, l'aigua dels pous estava enverinada i les figueres van començar a donar fruits estranys.

ANGUSTIAS: Feien por les figueres.

MARTIRIO: Semblaven gegants, amb els braços retorçats de dolor, amb enormes pústules sangonoses.

MAGDALENA: La pesta negra.

BERNARDA: I finalment els pous es van assecar, definitivament, i a les figueres se les van començar a menjar uns insectes que els naixien dels seus propis fruits monstruosos.

AMELIA: La Poncia diu que se sentien els crits de les figueres en ser devorades, ~~uns~~ crits de noia.

MARTIRIO: Quina sort que té la Poncia de poder anar fins al supermercat i embrutar-se les oïdes amb els crits dels torturats.

BERNARDA: En aquest poble no hi ha torturats. Tenim la desgràcia del canvi climàtic. Això diuen els telenotícies. Per això van venir els homes aquells amb destrals i van tallar de socarrel les figueres i les van cremar vives a l'abocador.

MAGDALENA: La foguera va durar cent dies.

AMELIA: I cent nits.

ANGUSTIAS: Cent nits de foc i cendres que van deixar els nostres patis emblanquinats tots ennegrits i ronyosos.

BERNARDA: I així és com els camins van quedar privats d'ombra i jo he de pujar la costa del cementiri sota un sol inclement, amb només la força de la meva determinació i la pobra defensa d'una ombrel·la.

MAGDALENA: I com està el cementiri, mare?

BERNARDA: Cada dia més gran.

ANGUSTIAS: Es cansa més del que cal, vostè, mare.

BERNARDA: Em canso perquè és la meva obligació. Martirio, te’n recordes d'aquell pelacanyes que et va venir a festejar? Enrique Humanes es deia. Perquè ja ha caigut. Ara l’estaries plorant. Ves si has estalviat en llàgrimes. I els Flores i els Benítez i els Suárez i els Calandria i els Benajení i els Torres i els López Hijada i els Berenguer i els Calatrava i els Zurita i els Tomelloso i els Garrido i els Duato i els Guadamenir, tots: al clot, i l’Hermenegilda, la rossa, va morir un dilluns i la seva pubilla l’hi va anar darrere dimarts i la segona filla dimecres i la tercera dijous i així, en ordre, en fileta índia, totes les filles fins a la novena. Quina família tan ben disciplinada, quines filles lleials, quin gust.

MAGDALENA: I... “aquell”?

BERNARDA: “D’aquell” no he vist el nom. M'he fatigat per tots els nínxols, fins he pujat les escales per veure els noms més alts, però el seu no hi ha punyetera manera que estigui inscrit en pedra.

MARTIRIO: Jo dic que la seva egua el va portar fins a la mar i d'allí un vaixell se’l va emportar molt lluny.

BERNARDA: La mar l'hauria retornat, nu i ple de blaus, menjat pels peixos.

MAGDALENA: Jo dic que la seva egua el va portar fins a l'últim cim del nord i allà va aprendre una altra llengua i a oblidar-nos.

BERNARDA: El nord l'hauria retornat, nu i ple de blaus, menjat pels ullalets de la neu.

ANGUSTIAS: Jo dic que la seva egua el va portar a una ermita i allà es va oblidar del seu nom i del nostre.

BERNARDA: L'ermita l’hauria retornat, nu i ple de blaus de silici, menjat per la fam de mil dejunis.

AMELIA: Jo dic que està mort a alguna cuneta.

BERNARDA: No pot ser mort sense que jo ho sàpiga.

AMELIA: Ell jeu a una cuneta, confós amb altres cossos, i ella, la nostra germaneta, jeu sola al seu petit cofre. I cap dels dos no té consol.

BERNARDA: No és així. Jo sabria si ell no respira. Ho sabria.

AMELIA: Els camins estan plens de fosses, mare, i les eres; hi ha moltes escopetes en la nit. Vostè no pot saber-ho tot.

BERNARDA: Com si pogués.

ANGUSTIAS: La Poncia ens diu que són els focs artificials, que lluny se celebra una festa, a algun barri on la gent surt a ballar i a menjar cotó de sucre, però nosaltres sabem que els crits d'alarma no són rialles, que els trets no són pólvora de colors.

MAGDALENA: La Poncia insisteix que la gent es diverteix anant al psiquiatre i després menjant una hamburguesa, però nosaltres sentim vibrar la terra cada vegada que un cos es desploma.

BERNARDA: Mai no entendré per què no us conformeu amb els ulls de la Poncia i amb els meus, què és el que voleu veure?, us penseu que podeu ser més vives? Ja sé que hi ha rases obertes enmig del camp per a menjar-se els homes amb un tret al clatell. A la nit, mentre dormiu com corderes, jo surto a les meves coses i allà on hi ha terra remoguda hi furgo. Tinc les ungles negres de buscar-lo aquí també, en un buit sense làpida ni respons. I la seva cara no apareix. La seva cara de nen verd no apareix mai.

MARTIRIO: Vostè no sap bé com era la seva cara, mare. Mai no el va mirar com cal mirar a un home.

BERNARDA: I com cal mirar a un home, digues-me?

Pausa carregada, tibant. Un got es mou sobre la taula sense que ningú no el toqui. Les filles ho perceben malgrat intenten dissimular la seva fascinació. BERNARDA no en fa esment.

BERNARDA: No seria millor que li digui a les teves germanes que ventin el foc i que hi fiquin un ferro fins a posar-lo roent i que te l'acostin als ulls fins que no quedi a la cara més que una cicatriu?

MARTIRIO: Elles l’obeirien amb gust, mare. Doni’ls aquest plaer. Ja que no les ha deixat descobrir l'amor deixi-les lliurar-se al plaer de l'odi. O té por que la crueltat els enforteixi els ossos i de sobte siguin més altes que vostè?

BERNARDA: No em provoquis, Martirio.

ANGUSTIAS: Germana, no t'has adonat que era un vers? Una antiga romança:

“Del destí emperadriu

hi posà un ferro en foc rogent

i acostant-lo al seu esguard

els segellà en gran cicatriu.”

Un himne de malson, no és res més que això. Oi, mare?

Les cortines que cobreixen el llit d’ADELA es mouen.

MAGDALENA: L’Adela dorm i totes somiem els seus malsons. És el nostre deure, som la seva família.

AMELIA: Cridi al metge, mare. Necessitem una pastilleta blanca. Jo he menjat pastilletes blanques i molla de pa mirant la lluna. Senyora, li he dit a la lluna, Senyora feu-me això que li fèieu a les dones quan no existien els homes, deu-me això, el seu semen Senyora, deu-me les marees i al nin que creix dins de la rasa que porto a dins. Deu-me el nen desaparegut a la rasa del meu ventre. Senyora, li he suplicat a la deessa, la meva mare tenia un ganivet i el va enterrar al llindar d'aquesta casa, per això pas ningú ve a visitar-nos, tenen por de tallar-se les plantes dels peus i sagnar i sagnar tant com per a convertir-se en riu. La meva mare no és dolenta, només és que a aquesta terra es van assecar els rius i per això la Bernarda ha d'enterrar ganivets als llindars.

MAGDALENA: La primera plaga del faraó.

BERNARDA: El que teniu és anèmia. Ferro verd és el que necessiteu. Li he dit avui a la Poncia que prepari el menjar amb força ortigues. Sort que creixen encrespades com onades de mar contra les tàpies del pati.

AMELIA: Totes les nits en creu mirant la lluna, però la Senyora no m'escolta. Per què no m'escolta, mare?, què li he fet jo per a no ser la seva filla?

BERNARDA: La lluna només viu als contes, Amelia, allà és on és poderosa, allà és on pot alguna cosa. Al cel és un astre mort. (Amb veu de contar un conte.) Ho vam veure a la tele, en blanc i negre, us en recordeu?, fa anys que els homes van arribar a la lluna, amb el seu coet, un enorme fal·lus fet d'aliatges d'alumini, i d'allí en va sortir un home petitó com un espermatozoide, amb la seva llança i el seu plomall i va clavar la seva llança a la pols lunar i va dir, “et fecundo, ets meva, ja no em governes”, i es va posar a saltar sobre la lluna morta i fecundada, semblava un nen-microbi feliç i amb unes tisoretes de plata va tallar els cordons umbilicals que ens lliguen a la lluna i ara totes sou òrfenes i només podeu ser filles meves. Us haureu de conformar.

MAGDALENA: L’Adela no. L’Adela és filla seva. Jo l'he vist passejar-se enmig de la seva llum, amb el seu vestit verd, somnàmbula i feliç.

BERNARDA: L’Adela és molt petita. Sempre serà molt petita. Ella s'ha quedat adormida per a cuidar de nosaltres. Mentre nosaltres cuidem que no es desperti ella es cuida de que nosaltres tampoc no ho fem. Cadascuna al seu costat de l'ombra i totes quietes, com l'aigua mansa, cadascuna en la seva riba. L’Adela és la filla viatgera, sempre hi ha una filla viatgera. Se’n va anar a mirar l'altre costat de les coses. Us heu de conformar. Ara ja ningú més pot escapar, ella es va sacrificar per vosaltres. Era la més petita i la més forta, va poder amb el pes dels vostres pecats per això ens està mirant des de l'altre costat. Heu de ser previngudes i no despertar-la. No veieu que si la desperteu seria pitjor, molt pitjor? Les deu plagues d'Egipte no són res per comparació a que l’Adela es desperti. Em sentiu?

TOTES: Sí, mare.

BERNARDA: M'acateu?

TOTES: Sí, mare.

BERNARDA: Humilieu el cap?

TOTES: Sí, mare.

BERNARDA: Menjareu el que us posi al plat?

TOTES: Sí, mare.

BERNARDA: Doncs, apa, aneu a menjar.

III.

AMELIA: Ho veus, Poncia?

PONCIA: Només és una mà tancada.

AMELIA: L'esquerra. Quan la Magdalena era petita era esquerrana, d'això me’n recordo.

PONCIA: Com te n’has de recordar! Fa molt d'això.

AMELIA: Sí, me’n recordo. I la Bernarda li encanyava tot el braç perquè no pogués fer-lo servir i aprengués a fer-ho tot amb la dreta. Me’n recordo de com la Magdalena plorava, els seus xiscles em deixaven sorda i no podia dormir.

PONCIA: Ser diferent és molt difícil. La teva mare ho feia pel seu bé.

AMELIA: Vigila!, no l’anomenis així. (Pausa expectant. Després, parla en murmuris.) Va estar a punt de tallar-li la mà, te’n recordes?

PONCIA: Bah, la Magdalena era molt tossuda, la Bernarda només va agafar la destral per a espantar-la.

AMELIA: Hauria de tornar a agafar la destral. Quan la Bernarda la increpi i l'obligui a obrir el puny pretextarà que té una paràlisi, que ja està vella i els tendons se li han quedat com una flor adormida cap endins. Però és mentida, jo la vaig veure pujada al cirerer, vaig veure com estenia la mà i la tancava sobre alguna cosa. Què pot ser, Poncia? Tu ets el més vell d'aquest món i saps el que no es pot saber.

PONCIA: No pot ser gens important, el cirerer fa anys que està sec.

AMELIA: No creus que hi va poder quedar una cirera viva?

PONCIA: Impossible. Jo mateixa em vaig encarregar de regar l'arbre amb aigua dels pous.

AMELIA: L'aigua enverinada?

PONCIA: És clar. Aigua verda de bilis i vidriol. Feia olor de tolla i de podrit.

AMELIA: Per què ho vas fer, això?

PONCIA: La Bernarda m'ho va demanar.

AMELIA: Era el més bonic que teníem en aquesta casa. Cada primavera ens anunciava l'esperança.

PONCIA: Cada primavera anunciava el desig, era l'Arcàngel Sant Gabriel i us anunciava la vida. I després, cada estiu, us omplia la boca de dolçor i desassossec. Es tornava vermell i us el menjàveu, era el Messies. Promeses, promeses, promeses... bah!, la Bernarda va fer bé d'enverinar els àngels i els profetes.

AMELIA: Només era un arbre.

PONCIA: Mai un arbre és només un arbre. Ni una fruita és només una fruita. Ni un nom és només un nom. Si no, digues-me, per què has robat tantes vegades el vestit prohibit de la teva germana?, no és només un vestit vell?

AMELIA: Encara fa olor d'ella.

PONCIA: Encara fa olor d'ell.

AMELIA: A ell i a ella, a tots dos, a l'amor.

PONCIA: És el més a prop de l'amor que estaràs mai, aquesta relíquia.

AMELIA: Les meves germanes també han intentat robar-lo?

PONCIA: Totes. I la Martirio, la que més. Sempre troba el meu amagatall. Però quan se’l posa sembla un corb.

AMELIA: I què fa amb el vestit posat, ballar entre les gallines?

PONCIA: Fa el que fan els corbs: trobar carronya. El vestit la trastorna i esdevé més sensible a la sang. Els dits se li tornen espanyaportes i obre totes les arques i els baguls on la Bernarda m'obliga a amagar les despulles del que caça perquè us alimenteu. Llavors en roba les vísceres, per a les seves nines.

AMELIA: La Martirio és dolenta.

PONCIA: No li queda més remei.

AMELIA: Per què no la denuncies a... la Bernarda?

PONCIA: I qui et diu que la Bernarda no ho sap?

AMELIA: Llavors, també sap que la Magdalena amaga alguna cosa a la mà?

PONCIA: Llavors, també sap que tu menges ratolins d'amagat?

AMELIA: Jo no menjo ratolins. Això és mentida.

PONCIA: Has après de les colobres del pati, balles perquè els ratolins es quedin hipnotitzats, t'hi acostes, t'hi acostes, obres la boca, somrius, i ells no es poden moure.

AMELIA: M'avorreixo. Això és tot. Li vaig dir a la lluna, Senyora, mostreu-me el poder, un poder, el poder de dominar una ment petitona. Ballo davant de ratolins, és una cosa ximple, innocent, i tu fas que sembli pervers.

PONCIA: Te'ls menges. Jo no estic cega. Aquí cadascuna prova d’assemblar-se a la vostra...

AMELIA: No ho diguis!

PONCIA: A la Bernarda, intenteu assemblar-vos a la Bernarda per a poder acabar amb ella.

AMELIA: Hauria de preocupar-te la Magdalena i la seva mà, no pas jo.

PONCIA: Aviat provaràs amb un gatet i després amb una fura i després amb preses cada vegada més grans, fins a convertir-te en una anaconda.

AMELIA: Ets tu qui em fiques aquestes idees al cap.

PONCIA: Jo? Pobre de mi.

AMELIA: Pobre de tu si aconsegueixo ser el teu malson.

PONCIA: Bah, no et tinc por.

Se sent un udol de hiena. AMELIA li planta una manotada a la boca a PONCIA.

AMELIA: Una altra vegada se t'ha escapat, idiota.

Apareix BERNARDA.

BERNARDA: Què feu que la taula no està parada?

PONCIA: Sí, Bernarda. Només falten els gerros.

BERNARDA: Amelia, crida a les teves germanes.

AMELIA: Sí, mare.

Surt AMELIA.

IV.

BERNARDA: Què xiuxiuejaves amb l’Amelia?

PONCIA: Res, Bernarda, ximpleries.

BERNARDA: M’ha semblat sentir que em cridàveu.

PONCIA: No. Parlàvem d'encaixos i de costures.

BERNARDA: Doncs jo he sentit el revers del meu nom.

PONCIA: Tens l'oïda molt fina, com la teva mare.

BERNARDA: Està tancada?

PONCIA: La pobra ja porta tres setmanes sense veure la llum.

BERNARDA: Bé. Demà la deixes sortir cinc minuts amb el sol de la tarda. Cinc minuts, ni un més. Lliga-la bé.

PONCIA: Cada dia està més forta.

BERNARDA: Per això t'ho dic. Què, doncs?, costures i encaixos?

PONCIA: Que vol fer-se un vestit nou, ves.

BERNARDA: Abans m'ho explicaves tot.

PONCIA: T'ho estic explicant.

BERNARDA: No em previndràs? No m'espantaràs?

PONCIA: Jo?, per què?, per a què?

BERNARDA: Si jo caic tu caus amb mi.

PONCIA: Vol fer-se un vestit igual al de l’Adela, pensa que com que serà negre tu no te n’adonaràs.

BERNARDA: Això només?

PONCIA: Una criaturada.

Entren les filles.

TOTES: Ja som aquí, mare.

BERNARDA: Que cadascuna es posi davant del seu plat.

MAGDALENA: Jo estic desmenjada, mare.

BERNARDA: Tu menjaràs el mateix que totes. Esteu anèmiques.

Un got ha estat movent-se una estona per la taula, cau a la vora i es trenca.

BERNARDA: Poseu-vos l'antifaç.

Totes es cobreixen amb un antifaç, menys BERNARDA i PONCIA.

Poncia, apaga els llums.

PONCIA apaga tots els canelobres.

Poncia, serveix-nos.

Se senten sorolls, panteixos.

ANGUSTIAS: Mare, jo crec que estic empatxada d'ahir.

BERNARDA: Pobre de tu si deixes res al plat. I no vull sentir-te vomitar després.

MARTIRIO: Mare, a mi m'ha sortit una càries, em fan mal les dents per a mastegar.

BERNARDA: Si fa falta arrencar-te-les ja ho faré després. Ara t'aguantes. Poncia, ja ens has servit a totes?

PONCIA: Sí, senyora.

BERNARDA: Qui beneeix la taula? (Silenci.) Amelia?

AMELIA: Sí, mare. “El nen Jesús que va néixer a Betlem beneeixi la taula i a nosaltres també”.

MARTIRIO: (per sota) Sacrilegi.

MAGDALENA: (per sota) Ens mereixem les deu plagues d'Egipte.

BERNARDA: Alguna té alguna cosa a dir? (Se sent una arcada.) No vull plors. El menjar no té per què mirar-nos de cara. Silenci! (Se sent una arcada.) Les llàgrimes a la teva habitació. A callar, he dit! I ara mengeu.

En la foscor, les dones mengen amb l'antifaç posat. Els plats són d'or i lluen. Petits sorolls inquietants. Soroll de porta que es destrava, frontisses que grinyolen. Entra MARÍA JOSEFA, en camisa de dormir blanca amb volants i gorgeres, llarguíssima cabellera blanca, lleonada, tan llarga que s’arrossega pel terra. És gairebé un esquelet però transmet una gran força. Té els peus emmanillats entre si amb una cadena prou folgada com per a caminar, d'ella en parteix una altra cadena ascendent que acaba en una espècie de cinturó metàl·lic que tanca la seva pelvis per sobre de la camisa de dormir. Porta un llum a la mà. Aquest llum, quan camina, il·lumina esbiaixadament, irrealment, l'escena. PONCIA obre un sagrari i en treu un barret de lluentons, un pal i un fuet.

MARÍA JOSEFA: Tenia a la meva cria asseguda als genolls, la meva preciosa, que era nen i nena alhora, el meu cadellet de lleó que era sol i lluna alhora, la meva menuda de carn i sang de pols d'estrelles de llum i mantega jo la tenia al tron dels meus genolls i no plorava, no, em mirava amb els seus ullets, un de color nit i l’altre de color dia, i a les seves manetes hi vaig posar joguines, els nens han de jugar. Li vaig donar el món, petitó, amb tots els seus continents petitons i amb totes les seves gents petitones i amb tots els animals i les plantes que poblen terra, mar i aire, petitons, i la meva cria els va sostenir entre les seves mans i va agitar aquell món petitó com un sonall. Sona, sona, udola, rugeix i renilla, riu i brama, ràbia i rasca, trina i parla la teva pellofa d'insectes món ximple, que la meva cria t'aixafarà amb la seva mà si vol.

PONCIA: Ja has tornat a sortir de les teves masmorres? Bruixa maleïda, sembles feta d’aire.

MARÍA JOSEFA: Poncia, ets tu?, ets tu, gripau de fel? Ets dins d'una joguina, rauca, rauca, amb el teu compte enrere, nou, vuit, set, sis... rauca, rauca i rebenta, pum!, cinc, quatre, tres, explota, pum!, bomba de fel. A la meva cria la fas riure i si vol t'aixafarà amb el peu.

PONCIA: On vas? Saps que ja no tens res a fer aquí a dalt.

MARÍA JOSEFA: Em van robar la meva cria de la falda, uns homes, amb torxes i mitres i bàculs. L’he de trobar, no siguis dolenta. També m'han robat el meu mantell verd, el que estava fet de falgueres i molsa i pèl maragda del bosc, me'l van robar uns homes amb maletins i destrals i fusells. L’he de trobar perquè si no, no podré abrigar el meu nen quan el trobi. No siguis dolenta, Poncia, encara que siguis un gripau, Poncia metzinosa.

PONCIA: Jo no tinc la teva cria ni el teu mantell. Ningú no els té. Tot allò és una llegenda. Has d’abaixar el cap o la Bernarda es posarà furiosa. Això és el que et va passar en realitat: la teva filla, la Bernarda.

MARÍA JOSEFA: No, la Bernarda no és meva, la Bernarda no té mare perquè no suporta que hi hagi res ni ningú abans que ella... ni suporta que quedi res ni ningú després d'ella. Per això xucla sang, per això posa punyals als llindars de les portes perquè la gent es talli els peus i es dessagni pels camins, quan s'afebleixen ella els agafa i els porta aquí, jo sé que aquesta casa és un cementiri, cada dia més gran.

PONCIA: No diguis ximpleries. Buscarà menjar, sí, però està venent tot l'aixovar dels seus avantpassats als estraperlistes. Jo me’n ric dels seus ullals, l'únic que té és amagar-se a la faixa els títols de les terres, les joies, els llibres estranys, les pintures sagrades, fins i tot ha portat a subhastar als russos les dents d'or de la rebesàvia, aquella que diuen que era marquesa.

MARÍA JOSEFA: On és la meva cria? Acabava de néixer i reposava sobre el meu ventre. Encara bategava el cordó. Estava embolicada en la meva sang, en la meva olor. Tenia el sexe de l'aigua que tot ho acull i el sexe del foc que tot ho penetra i era perfecta i bella. Van venir fent olor de convent, amb toques negres van venir i van tallar el cordó i van embolicar la meva cria amb les seves toques negres per a fer-la desaparèixer. Em van dir que no patís, és un número de màgia!, van dir, l’hem fet desaparèixer!, ara creixerà lluny i aprendrà a dir als teus assassins pare i mare i a obeir-los i li prendran el seu ull de lluna i el seu sexe d'aigua i l’ensenyaran a agafar un sonall de plàstic només amb la mà dreta i a plorar, sobretot l’ensenyaran a plorar cap endins fins a posar-se verda per dins i desfigurar el seu cor.

PONCIA: Estàs boja, María Josefa, hauries de conformar-te amb això, amb la teva bogeria. Salta per l’adreçador! Si acceptes saltar per l’adreçador, la Bernarda et deixarà sortir més. Mira, jo també vaig tenir una mare boja com tu, qui no té una mare que perd la raó i comença a inventar-se coses estranyes? És una pandèmia, ho diuen els telenotícies.

MARÍA JOSEFA: Els telenotícies parlen de mi?

PONCIA: No, parlen de la teva malaltia i de la despesa mèdica que suposa. Enfonsareu el món, els vells, saps?, però no és beneficiós que us moriu, tampoc.

MARÍA JOSEFA: Què va fer la teva mare?

PONCIA: La meva mare va passar per l’adreçador, va acceptar la versió oficial i de seguida van tenir compassió d'ella, li van rebaixar la condemna de boja a senil, quina diferència!

MARÍA JOSEFA: Diferència...?, per a qui?

PONCIA: Per a tothom. I segur que si tu acceptes la veritat oficial també et rebaixaran la condemna i la teva filla et podrà treure a passejar en cadira de rodes.

MARÍA JOSEFA: Jo no necessito cadira de rodes.

PONCIA: Després de la veritat oficial, sí. I digues-me, què té de dolent la cadira de rodes? Al cap i a la fi, no volem descansar totes? Mira l’Adela, porta cent anys al llit i no protesta.

MARÍA JOSEFA: No en porta cent.

PONCIA: No queda tant perquè en siguin cent, i els nombres rodons són més bonics.

MARÍA JOSEFA: Quan jo era petita, sota la finestra del meu dormitori hi havia una tolla i a la nit hi cantaven les teves germanes, Poncia, les granotes i els gripaus. Sé com les gasten els teus, bufons acostumats a canviar de forma i de discurs per a sobreviure, amb la vostra reserva de verí i berrugues per a fer fàstic als nens.

PONCIA: Els tiraves pedres des de la teva finestra?, els esclafaves, beneïda María Josefa? Digues-me, tenies bona punteria lapidant?

MARÍA JOSEFA: Em confons amb la Bernarda.

PONCIA: És la teva filla.

MARÍA JOSEFA: Encara que ho fos. Encara que ho demostri. Encara que em robi el color dels ulls o la forma de les mans. Fins i tot encara que haguessin usat el meu cos per a engendrar-la. No em confonguis amb ella.

PONCIA: No som els fills la conclusió dels nostres pares?

MARÍA JOSEFA: Jo vaig tenir una cria, la vaig tenir. (Pausa breu.) La vaig tenir? Alguna cosa em diu que sí, al cor, que era bella i radiant com l'estrella Diana. Si em deixéssiu posar tots els meus records a lloc podria tornar a tenir cries, jo sé habitar l'espera i fer d'ella una cosa viva i bella, no soc com les filles de la Bernarda que s'han quedat deturades, podrides.

PONCIA: Estan acabant de menjar. Si obren els ulls i et veuen t’hauré de cosir a fuetades. No em facis ser el teu botxí. Torna a baix.

MARÍA JOSEFA: No seré jo qui us ajudi a ser menys obertament cruels del que sou. Si has de detenir, endavant. Però jo busco la llum, que és el que m’escau.

PONCIA: Maleïda vella tossuda.

Fuetades, feres, constants, sonores. MARÍA JOSEFA retrocedeix. Les dones s'exciten, els tremolen les carns, ululen llavis. Akelarre.

VI.

Akelarre. La llum es fa encara més irreal. L'esclat del fuet és una tempesta sonora que circumda i viatja per la sala.

ANGUSTIAS: Germanes! Està bufant el vent.

GERMANES: El vent, el vent!

BERNARDA: No és el vent, idiotes, són els soldats amb els seus cants de guerra que marxen cap al front. Amagueu-vos, que no us vegin.

ANGUSTIAS: És el vent solà amb el seu alè ardent!